L’habitatge a Rubí, en blanc i negre

Mentre el govern pinta carrers de colors, els rubinencs cada dia tenim més problemes per accedir l’habitatge.

Els preus de l’habitatge a Rubí, tant de compra com de lloguer, superen la mitjana del Vallès Occidental. Llogar un pis a Rubí és, per exemple, més car que a Terrassa. Aquesta situació posa tensió a l’economia de moltes famílies i fa molt difícil l’emancipació dels joves a la nostra ciutat, que es veuen obligats a buscar oportunitats en altres ciutats de la comarca. Però us imagineu que poguéssim disposar d’una legislació que permetés al nostre Ajuntament, per exemple, adquirir habitatges al mercat lliure o de bancs i grans tenidors? Us imagineu un govern local que construís habitatge de protecció oficial en règim de lloguer? Una legislació que ens permetés regular els preus màxims dels lloguers? 1.500 pisos més al mercat? Doncs tot això és possible i el nostre país disposa d’algunes d’aquestes eines des del 2007. Són moltes les ciutats del nostre entorn proper que n’han fet ús per controlar els preus de l’habitatge i oferir més oportunitats als seus habitants de quedar-se a la ciutat.

Aquest mes de febrer es va aprovar al Ple Municipal de febrer el Pla Local d’Habitatge de Rubí. Aquest document recull les polítiques en matèria d’habitatge per als propers 6 anys. Viladecans, amb un volum d’habitants semblant al de Rubí, va aprovar el seu Pla Local d’Habitatge l’any 2008. El govern socialista ha trigat 14 anys, 14! a aprovar-lo a Rubí. No sembla doncs que amb aquest retard ens puguem permetre gaires celebracions.

També resulta una mica ridícul que tant la regidora de l’àrea com la mateixa alcaldessa presumissin d’haver “decidit” incrementar fins a un 15% el percentatge d’habitatges dedicats a polítiques socials els propers anys. Van oblidar explicar que en realitat no han decidit res, senzillament hem donat compliment al “mandat de solidaritat urbana” (article 73 de la Llei Catalana del Dret a l’Habitatge) que obliga les àrees de demanda residencial forta i acreditada com Rubí a arribar al 15%. No menteixen del tot, però tampoc ens expliquen tota la veritat. 

Perquè la veritat és dolorosament trista: els darrers anys l’Ajuntament de Rubí no ha construït ni un sol habitatge de protecció oficial o dotacional (Sabadell 141 els darrers tres anys, Sant Cugat 34). Pel que fa a la possibilitat d’adquirir habitatges procedents d’execucions hipotecàries o subhastes de grans tenidors, el govern PSC/EnComúPodem n’ha adquirit tres els darrers anys. Salt (governat per ERC) n’ha comprat 83 d’un sol cop només el 2020, amb un crèdit de 3.3 milions d’€. Sant Cugat anunciava recentment l’adquisició d’11 habitatges per 2 milions d’€. Poca ambició doncs la del govern PSC/EnComúPodem que, a més a més, preveu adquirir per aquesta via només 2 habitatges anuals, és a dir 12 durant la vigència del pla. És a dir una misèria.

El fet que els darrers anys el PSC hagi renunciat a fer polítiques d’habitatge, ens situa en un context difícil, amb l’obligació de resoldre una crisi urgent amb molt pocs recursos. Tal com hem dit abans aquest govern ha gestionat malament les eines que la legislació posa al seu abast. El cens de pisos buits amb les corresponents sancions per mobilitzar-los i afegir-los al parc de lloguer, arriba també tard i encara és coix. La nova llei de control de rendes permet també incidir en la racionalització d’uns preus de lloguer superiors com hem dit a la mitjana comarcal i vigilarem de prop quina aplicació en fa l’actual govern de la ciutat.

El Pla Local d’Habitatge, doncs, arriba amb 14 anys de retard i és poc ambiciós. Si tenim en compte la incapacitat d’aquest govern per tirar endavant licitacions sense desistiments que endarrereixen i encareixen les obres, l’endarreriment endèmic en l’aprovació del POUM (algunes de les actuacions més importants previstes en la segona fase del Pla Local d’Habitatge dependran de la seva aprovació), ens temem que les previsions d’ampliar el parc públic d’habitatge quedaran en poc més que paper mullat. Des d’ERC sempre hem cregut que les polítiques d’habitatge són el pal de paller de les polítiques socials i seguirem amb molta atenció el compliment de les línies estratègiques i actuacions perquè no siguin, un cop més, fum i titulars.

Joan Puntí

Esquerra Rubí

Bufen temps de canvi a Rubí

Sembla que les plaques tectòniques de la política de Rubí es comencen a moure i s’albiren canvis. Són moviments suaus, que venen de lluny i que acaben movent allò que semblava impossible. Els blocs es dilueixen quan parlem de Rubí, quan veiem que la ciutat necessita un nou horitzó col·lectiu per afrontar els reptes d’aquesta dècada. L’experiència, la il·lusió i el compromís de la gent d’Esquerra donarà una empenta a Rubí.

Esquerra Rubí fa una dècada que creix, de 2 a 5 regidors i de 5 a 7 regidors quedant-se a un regidor per formar un govern alternatiu al PSC. Des del 2017 està sobre el 20% de suport electoral retallant distàncies amb el PSC, estable en una segona posició inconformista, barri a barri, carrer a carrer.

Amb tot això, què cal per arribar realment a l’objectiu d’un nou cicle a Rubí? Arribar al 25% de suport electoral.

Sumant aquelles persones d’esquerres i amb mirada ampla que han votat PSC però entenen que després de 20 anys de PSC la ciutat necessita un canvi.

Sumant també qui entén que En Comú Podem Rubí no deixa de ser una crossa del PSC que no ha servit per canviar cap dinàmica a la ciutat.

Sumant els independentistes que veuen ERC com l’única alternativa real i amb capacitat de guanyar al PSC i acostar partits, a priori,  allunyats.

Finalment, sumant a les persones que voten opcions municipalistes i que veuen que Esquerra és més municipalista que ningú amb les eines, recursos i contactes necessaris per ajudar a Rubí a tirar endavant.

I finalment aconseguir teixir les complicitats necessàries amb els partits que realment vulguin un canvi a Rubí excloent a C’s, VOX i el PSC.

Amb una mica d’aquí i una mica d’allà, Rubí es mourà i Esquerra està preparada per fer-ho.

Estic convençut que amb la vostra ajuda ho aconseguirem. Ens hi acompanyes?

Xavier Corbera

Portaveu del Grup Municipal d’Esquerra Rubí

Pots seguir totes les informacions i novetats del Grup Municipal d’Esquerra Rubí al Telegram t.m/xcorbera

Històries per fer història: Anem a Votar

Estem al 2021. Ens trobem davant unes eleccions al Parlament de Catalunya que, tot i haver demanat un ajornament per la pandèmia mundial, el TSJC ha sentenciat que cal fer-les. M’esgarrifen algunes decisions, especialment del sistema judicial, però no ens podem rendir. Ara no. Fem memòria i permeteu-me que us expliqui.

Sóc néta de la Guerra Civil Espanyola. Al barri de Gràcia de Barcelona, la meva àvia m’havia explicat  tantes i tantes històries d’aquella guerra… Per exemple, com corria en direcció al metro de l’estació de Fontana, quan avions del “Frente Nacional“ bombardejaven la ciutat. Aquest conflicte va provocar que part de la família, entre ells el germà gran de la meva àvia, s’exiliessin per no ser capturats pel règim franquista. El meu avi també em comentava diverses anècdotes. Ell era nascut a Gurb, un poble d’Osona. Durant la guerra, ell conduïa una ambulància i  més d’un cop hi havia amagat una vaca per poder abastir la lleteria a un barri de Barcelona. A mi sempre m’han emocionat aquestes proeses. Què valenta va ser la meva àvia! I el meu avi per mi era tot un heroi! Era tant interessant escoltar les històries explicades pels meus avis! Em van aportar valors per defensar la llibertat, la república i estimar el meu país.

La meva mare i el meu pare són fills de la dictadura Espanyola i tots dos coincideixen en la trista infantesa que els va tocar viure. La imposició d’unes creences, d’una única llengua, els feien emmudir i viure en un país tancat a l’exterior on el dictador, Francisco Franco, i el seu seguici de militars, nobles i burgesos sotmetien un poble que havia de treballar d’esquenes a la seva cultura, sense sortir-se de les línies establertes. Una de les històries que recordo que m’explicava el meu pare és quan ell estava fent el servei militar i va haver-hi l’atemptat contra Carrero Blanco. Les hores de neguit que es van viure en aquella època, juntament amb diversos esdeveniments feien evident que la societat necessitava un canvi de règim, tot i que encara va trigar uns anys a arribar. La meva mare també m’explicava les corredisses que va patir, embarassada i angoixada, per l’Avinguda Diagonal, prop d’on treballava en aquells moments, amb les manifestacions dels estudiants davant dels “grisos”. Està clar que a mitjans dels setanta el franquisme entra en crisis, l’augment dels moviments socials, la pressió internacional i finalment la mort del dictador van esdevenir en la caiguda del règim.

I arribem a la meva generació. Jo sóc filla de la transició. Amb l’entrada d’una democràcia feta a mida (cafè per a tothom), unes primeres eleccions generals celebrades l’any 1977, però amb uns aires de continuïtat de l’època tardo-franquista amb la imposició de la figura del Rei Joan Carles l i de la monarquia constitucional que encara és present i que, recordem, el poble no ha votat, el sistema ens l’ha imposat. Amb la Constitució del 1978 es va contemplar el desplegament de les autonomies. Certament Catalunya entrava en una reconstrucció social, cultural i política després de tants anys de dictadura. Molts canvis i molt ràpids. La realitat, però, és que durant molts anys hem cregut en el miratge de viure en llibertat d’expressió i en democràcia i ara ens adonem que aquest sistema és caduc, repressor i fràgil, i que requereix un canvi. El feixisme mai ha desaparegut i està aquí present, observant-nos, controlant-nos. La censura, la repressió, l’exili, els presos polítics tornen a formar part de la nostra història, ressorgint de la foscor.

I la història és recurrent. Les generacions dels meus avis i la dels meus pares han viscut els canvis: repúbliques, dictadures, transicions, han viscut el final d’uns règims polítics. I és el que ara mateix desitjo i espero poder viure. Vull trencar d’una vegada amb un sistema corrupte i amb uns engranatges que no fan res més que oprimir les nostres llibertats. Vull viure en una nova república social, al costat de la gent i que aquest sigui el meu llegat per la propera generació. Que el meu fill visqui en una societat amb uns valors arrelats de justícia i igualtat. Que la història continuï traçant el seu camí. En aquests moments, per molt indecent que ens sembli fer unes eleccions, hem de ser valents i hem d’anar a votar perquè és un moment decisiu pel futur del nostre país.

Sandra Casas

Regidora d’Esquerra Rubí

Atenció: aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca