L’Escanyament de les administracions supramunicipals a l’economia dels ajuntaments
Si la crisi que estem patint totes les societats a nivell mundial ja és profunda, només ens cal que a més entre administracions ens anem fent la guitza posant cada vegada més al límit l’economia financera dels estaments públics. I és que al final sempre, l’administració que és més propera a la ciutadania és la local, els ajuntaments, que han de garantir els serveis essencials per la ciutadania, i, a l’hora, gestionar els pocs recursos que tenen, i que cada vegada són menys.
Tant la Generalitat com l’Estat estan retallant cada vegada més les aportacions que feien als municipis. Aquests diners anaven destinats, sobretot, a pagar una part important de serveis públics tant importants com les escoles bressol. Si les aportacions per part del govern català i espanyol continuen amb la mateixa tendència, podem trobar-nos que aquest 2012 tinguem un 40% menys de recursos per destinar a les escoles bressol municipals a la nostra ciutat.
Aquest escenari, que es repeteix amb les escoles de música i art, però també amb les obres de la Llei de Barris que s’està fent al Pinar, o amb les polítiques actives d’ocupació que es fan des de l’Impes, és un desastre es miri per on es miri. Aquells avanços que han costat 30 anys assolir (places d’escoles bressol públiques, cursos de formació ocupacional per a persones aturades i de capacitació professional per a persones treballadores,…) tiraran enrere en menys de 2 anys fins a la meitat. I la nostra ciutat, però en definitiva, el nostre país, no pot assumir aquesta davallada de serveis essencials.
Des d’ERC Rubí vetllarem perquè aquesta retallada anunciada en les transferències que les administracions supramunicipals han de fer al nostre ajuntament afectin el menys possible a la qualitat dels serveis municipals. I, a més, ens posarem al costat de la ciutadania per continuar reclamant una millora del finançament local.
Arés Tubau i Pomareda


enviant...
Nosaltres, som nosaltres, Acollida, i altra cosa e9s el que siuegm capae7os de fer amb els nostres fills. No e9s bo viure nome9s pels fills, com tampoc ho e9s viure d’esquenes a ells.I tant, Omar, que pots opinar, faltaria me9s. Precisament del que tu comentes, Bitxo, e9s d’on va sortir el pensament d’avui. Va ne9ixer d’una conversa que mantenia, sobre la difere8ncia que existeix entre els avis que volen donar allf2 que en el seu moment no varen poder oferir als seus fills, dels que s’entesten en donar molt als nets, per treure’s del damunt el sentit de culpabilitat que els hi ve donat per haver passat dels fills. No, Isnel, no crec que aprovar amb els fills, sigui cap garantia de res. El que si crec, e9s que hom s’ha d’esfore7ar en fer la feina de pare; de la d’avi, ja es veure0. Els fills dels nostres fills, seran responsabilitat del seu pare.